dijous, 5 de juny de 2014

Valoració Ple maig 2014

Abans d’entrar a valorar el plenari municipal corresponent a aquest mes, volem donar tot el nostre suport als companys d’Esquerra i de Convergència i condemnar els atacs que han patit les seves seus, cap acte violent o de coacció és defensable, i volem recordar als autors, que les seves gràcies, ens costen diners a tots els cerdanyolencs.

Aquest darrer plenari, es va visualitzar que a Cerdanyola tenim un reguitzell de temes oberts sense resoldre o que se s’han resolt amb un pegat, i tenim la sensació que malauradament, tot seguirà igual o si més no posant algun pedaç per mirar que no salti tot plegat.

Des da ja fa mesos, el transport escolar a l’Escola Bellaterra i a l’IES Pere Calders és un tema que cueja però no s’acaba de trobar una fórmula que permeti donar una solució definitiva i que sigui satisfactòria tant per les famílies com per a les administracions implicades. La continuïtat o no del transport escolar, no només en aquest cas concret, no és quelcom sobrevingut, si no que fa temps que era previsible aquesta situació. Ja al plenari del mes de juny del 2013 va arribar a ple el transport escolar al Centre d’Educació Especial Jeroni de Moragues, i per tant, era més que previsible que tant a l’Escola Bellaterra com a l’Institut Pere Calders tard o d’hora els toqués el rebre. Tenint en compte que les competències en el transport escolar corresponen a una altra administració i que per tant poc o res a fer hi té l’ajuntament, sense assumir-ne el cost totalment, i que la solució definitiva ha de venir des del Parlament, no entenem que tenint representació parlamentària tots i cadascun dels grups municipals, s’hagi esperat a aquest, quan el problema ja és de difícil solució per demanar la singularitat de l’Escola Bellaterra, i per tant en fem responsables no només a l’equip de govern si no al conjunt del consistori. Que hi hagi partits que diuen que si el govern hagués fet la seva feina, no caldria impulsar mocions reclamant una solució... home, si tothom hagués fet la seva feina quan tocava i com tocava el transport escolar per a l’escoleta ja estaria més que resolt. El que els demanem a tots plegats, és que collin als seus companys del Parlament per tal que es declari singular a l’Escola Bellaterra i per tant es resolgui definitivament aquesta problemàtica.

Ara bé, la moció que va arribar ahir a ple per elaborar un conveni a tres bandes entre AMPA, Ajuntament i Generalitat, com hem dit abans des de Solidaritat creiem que no és més que un pedaç per tal que sembli que es fa alguna cosa però que a l’hora de la veritat no serà més que paper mullat amb el mateix valor que aprovar una moció instant a que Cerdanyola tingui platja. Instar a la Generalitat a pagar una part de la despesa, quan saps quina serà la resposta... ens dóna la sensació que servirà com a excusa per passar la responsabilitat al del costat i fugir d’estudi. L’argument que aquesta situació és per causa de les retallades va ser recorrent per part de més d’un grup municipal, i part de raó tenen, però també cal reconèixer que la situació econòmica de la generalitat també ve donada per uns anys en que l’aixeta no parava de rajar, i els recursos de la Generalitat depenen en bona part de la bona fe del Govern espanyol, per tant, el que cal és que la Generalitat tingui el màxim de recursos disponibles per destinar a educació, sanitat i atenció a les persones, i la millor manera de fer-ho tal com des de Solidaritat hem repetit de forma reiterada és exercir la sobirania fiscal i que no hi hagi excuses en aquest sentit, i que per cert, aquest ajuntament té un mandat de ple d’exercir la sobirania fiscal i tenim seriosos dubtes que aquest mandat s’hagi complert, per tant, cal ser conseqüents. Si la despesa per donar solució al transport escolar és de 86400 euros, cal buscar solucions, no excuses, si la proposta de terços entre cometes, és acceptada per l’ajuntament i l’AMPA, instem a l’equip de govern que garanteixi el servei a les famílies destinant 56700 euros a aquest servei, i les famílies assumeixin la part que ja estan disposades, fins que es declari la singularitat de l’escola. Calen solucions, no excuses.

Un altre tema que ens preocupa i molt és el referit al Centre Infantil Guiera. Els arguments donats per l’equip de govern no ens convencen i avui mateix hem fet arribar als pares del centre una bateria de preguntes que dilluns entrarem a registre, ja que no entenem la voluntat d’aquest equip de govern de generar un conflicte on no n’hi ha. Des de Solidaritat hem tingut trobades amb els pares i els gestors i visitat el centre, i un cop vista la documentació hi ha coses que francament no és que ens sorprenguin, és que van tres passes més enllà. Com pot ser que l’interlocutor per intentar trobar una solució (per dir-ho d’alguna manera) sigui el regidor d’esports i no la regidora d’educació?, i una vegada més, pilota endavant i a córrer, com pot ser que l’argument de l’equip de govern sigui lamentar la manca d’acció del gestor de l’equipament? Estem parlant d’un equipament municipal, de titularitat municipal i de responsabilitat municipal, no d’un ens que apareix per art de màgia. Ens congratulem que aquells que no fa masses dies exigien el tancament, es posin de part dels ciutadans (esperem que sigui amb la ferma voluntat de resoldre el problema i donar suport a les famílies i no només per la foto), a la vegada que lamentem la postura de l’equip de govern. No entenem que per redreçar la situació la solució sigui tancar i estudiar-ne la reobertura amb l’empara jurídica que pertoqui, quan això ho poden fer mantenint el centre obert i més tenint en compte que el contracte d’ús de l’espai acaba d’aquí a dos anys, és simplement qüestió de voluntat política, i pel que sabem s’ha presentat a l’ajuntament la sol·licitud per redreçar la situació irregular en la que es troben segons l’ajuntament, passar la pilota a la Federació Catalana d’Handbol i no assumir la responsabilitat que toca des de Solidaritat entenem que és una mostra d’inoperància política. Excusar-se en que el plec de clàusules diu que no recull la possibilitat d’ubicar-hi un centre infantil, home... tenint en compte l’estat de diverses concessions que no han tingut ni tenen el control de l’ajuntament, és si més no curiós i més si tenim en compte que és un servei consolidat de servei al barri, i que per altra banda, va comptar amb una inversió de 90 mil euros que va suposar una millora d’un equipament municipal i que ens neguem a pensar que l’ajuntament no en sabia ni en sap res, ja que ens preocuparia que fos així, no només pel que representaria per a l’actual consistori, sinó pels que hem tingut des de l’any 2006 en que va iniciar la seva activitat el Centre Infantil Guiera. Una vegada més, s’engega un conflicte on no n’hi havia ja que la cessió d’espai acaba l’any 2016, i per tant el conflicte permet una solució còmoda i acceptable per totes les parts. Malauradament, una vegada més els interessos i voluntats polítiques van cap a una banda i els interessos i necessitats de la societat per un altre.

Per altra banda, ahir es va donar compte al ple de l’execució pressupostària del primer trimestre de l’any, seria un bon exercici de transparència per part de l’equip de govern mostrar-lo a la ciutadania, ja que d’aquesta manera podríem veure com evoluciona l’acció de govern.

dimecres, 14 de maig de 2014

Coloqui pressupostos participatius

Dissabte vam realitzar el primer d'una sèrie de coloquis sobre temes d'interès municipal, en aquest cas dedicat als Pressupostos Participatius. Vam comptar amb la companyia d'en Paco Ortiz portaveu del Grup Municipal del PSC, i de n'Alfons Escoda portaveu del Grup Municipal de Convergencia i Unió. Aquí teniu la meva intervenció al col·loqui.


Solidaritat hem defensat des del minut 1 la participació ciutadana en tots els àmbits d’activitat i de decisió política, i potser el més rellevant és el que fa referència als recursos del municipi i de quina manera es gestionen.

 A l’hora de plantejar-se el repte d’iniciar els Pressupostos Participatius cal plantejar-se alguns condicionants que cal tenir en compte a l’hora de posar en marxa un procés d’aquest tipus i que postulen una sèrie de requisits que han d’estar presents en l’escenari ideal de la posada en marxa d’un procés como aquest.

En primer lloc, és necessària una ferma voluntat política, tant de l’ Equip de Govern Municipal com de l’oposició, ja que la seva implicació i respecte al Procés, ja que els Pressupostos Participatius són un instrument d’aprofundiment democràtic que fa la democràcia més participativa, i l’inici d’una iniciativa d’aquest tipus hauria de comptar amb l’acord de tots els partits polítics. Aquest consens general atorga una estabilitat molt important al procés, per tal de no fer dependre la continuïtat d’aquest projecte a futurs canvis de govern. Aquesta voluntat s’ha de mantenir durant tot el procés, però de manera fonamental s’ha de concretar en el compliment dels compromisos pressupostals contrets amb la població.

 Aquesta voluntat política hauria de  quedar reflectida en algun acord públic, però no n’hi ha prou amb reflectir-la  en documents, si els responsables d’impulsar els Pressupostos Participatius  no són conscients de les conseqüències d’engegar un procés d’aquest tipus i de les resistències, que es poden trobar per representants polítics que veuen en aquesta iniciativa una pèrdua de poder real, o una eina de partit més que de ciutat . En diversos municipis on es desenvolupen els Pressupostos Participatius no es tracta tant d`’estratègia de partits o de govern, sinó d’estratègies de persones concretes que que pretenen engegar iniciatives que perfilen noves formes de relació política.

Més enllà de considerar la representació política como el simple fet d’actuar com a representant del poble, pot construïr-se un procés actiu basat en la interacció entre representants i representats. Les expe­riències participatives que incorporen components de decisió a la base social comporten ineludiblement cessions de poder des del nivell polític, i durant el procés no només la ciutadania ha de vèncer resistències i confiar en el nivell institucional, sinó que també es posa a proba la confiança dels responsables polítics en la capacitat de la base social per a incorporar-se a mecanismes de decisió, aparcant-se en ocasions línies d’actuació política que els agradaria desenvolupar.

Com a segon requisit o condició prèvia a la posada en marxa del Pressupost Participatiu, cal parlar d’honestedat i transparència en la gestió municipal. La ciutadania està escarmentada de projectes grandiloqüents que s’acompanyen de molta propaganda però que presenten un abast i continguts en molts casos limitats. En ocasions la satisfacció del camí compartit és més important que allà on es vol arribar, i si els resultats finals no són els esperats inicialment però els participants perceben mútuament  honradesa, col·laboració i lleialtat ja s’haurà assolit quelcom en el trajecte, l’obertura a una nova cultura participativa, que no es poc. En canvi, si no es percep bona voluntat dels representants polítics per part de la ciutadania, s’oculta informació, i no s’assumeixen o es modifiquen arbitràriament les decisions preses, es posa en perill el desenvolupament d’aquesta experiència i les que en un futur es poguessin plantejar.

Com a tercer element que ha d’estar present en les condicions inicials del Pressupost Participatiu, és convenient decidir des del primer moment quines partides del pressupost municipal es sotmeten a debat de la ciutadania.

La majoria d’experiències de Pressupostos Participatius, fan refe­rència al capítol de despeses, deixant fora el d’ingressos (impostos, taxes, etc). I més concretament, en els inicis es centren en un percentatge del capítol d’inversions, per ser el més senzill a l’hora de posar en marxa un procés d’aquest tipus. Pel primer any dels Pressupostos Participatius els municipis que han obert al debat aquesta part del pressupost municipal han decidit destinar un percentatge o quantitat determinada, que amb el pas dels anys i fruit de la consolidació de les seves experiències han anat augmentant la quantitat destinada a decidir per la ciutadania.

Per tant, el repte cap al futur es troba en la voluntat política d’anar augmen­tant aquest percentatge del pressupost de despeses fins a arribar a una quantitat satisfactòria per a totes les parts. A més, com a senyal de maduresa política seria molt interessant que, poc a poc, s’anés obrint el Pressupost Participatiu als ingressos muni­cipal, així, la ciutadania podria debatre i deliberar al voltant de la política impositi­va i de tasses del municipi.

Un altre element a tenir en compte, i que suposa una condició imprescindible pel desenvolupament del Pressupost Participatiu, és aconseguir que la ciutadania s’im­pliqui des de l’inici en el procés. És important que la definició de les re­gles del joc es facin conjuntament amb la població mitjançant l’elaboració d’un Autorreglament elaborat des de la ciutadania con la col·laboració de l’equip tècnic. Cal intentar que les associacions, col·lectius o persones a títol individual estiguin presents i s’hi impliquin  des de l’inici. En aquest sentit, la tasca de sensibilització cap a les persones que poguessin estar interessades en el desenvolupament d’aquests temes és fonamental per part de l’Ajuntament i de l’Equipo Coordinador del Pressupost Participatiu.

La presència d’un teixit associatiu pot ajudar al procés, sempre que el percebin com a  beneficiós i no com una forma de competir pels recursos municipals existents. La participació del teixit associatiu és important, i segur que persones d’sasociacions mostraran interès en col·laborar, però no és menys cert que el repte d’una iniciativa d’aquest tipus consisteix en implicar a la ciuta­dania en general que en no pertànyer a cap col·lectiu social, no té gaire capacitat d’incidir (de manera real) en els asumptes de la vida pública que l’afecta.

El desenvolupament dels Pressupostos Participatius su­posa, a mig termini, un canvi cultural i organitzacional important, ja que suposa en qüestió les pràctiques tradicionals de l’administració pública especialment en la relació entre el personal tècnic i la ciutadania. Es tracta del canvi des d’una administració pública tancada, de procediments i rutines estandaritzades, a una més activa, de proximitat i dispossada a col·laborar amb la població.

Un element que ha d’estar present durant tot el procés és la necessitat d’adoptar una visió de mig i llarg termini, juntament amb dosis de molta paciència.

L’elaboració del Pressupost Participatiu ha d’estar vinculada amb una estratègia de mig i llarg termini, articulant la planificació de curt termini (anual) que s’efectua entre aquest exercici de planificació participativa, amb la planificació estratègica local i la implementació d’una visió de desenvolupament desitjable i possible pel municipi.”

A l’inici d’un Procés de Pressupostos Participatius acostumen a aparèixer algunes debilitats que cal tenir en compte per a afrontar-les des d’una perspectiva estratègica:

A nivell econòmic, cal ser conscients que els Pressupostos Participatius en l’àmbit municipal estan presidits en termes generals per situacions que podrien enquadrar-se en els límits estructurals dels governs locals. Quan les inversions escollides en el procés es sumen a les ja compromeses per l’ajuntament i a les que responguin a prio­ritats polítiques de l’equip de govern, s’obre inevitablement un escenari de tensió entre els diferents actors que no sempre té una solució fácil.

A nivell institucional, una altra de les possibles debilitats del Pressupost Participatiu en el futur radica en les garanties dels acords assolits en el procés. Per exemple, en el caso de molts municipis no tenen un caràcter vinculan­t (aquesta circumstància es comú a la majoria d’experiències locals de Pressupostos Participatius). Compten amb el compromís de l’Ajuntament de respectar-les i fer-les realitat, però perills inherents de l’equilibri polític municipal (canvis de regidors, canvis del color polític de l’equip de govern, etc.) estan sens dubte presents i poden significar el final de l’experiència.

L’assentament en el temps del procés i la pressió social de la població participant a mesura que s’ho apropiï constitueixen el millor garant. En molts casos el Pressupost Partici­patiu no està institucionalitzat ni legalitzat. Depèn de la voluntat política del govern local, de la mobilització i de la voluntat de la població. El Reglament Intern elaborat per ambdues parts defineix les principals regles del joc. Una de les raons per a no institucionalitzar el Pressupost Participatiu és la de preservar la dinàmica del procés i evitar tant la burocratització com la cooptació política. Les discussions anuals per a modificar el Reglament In­tern i ajustar-lo a la realitat local permeten autorregular el procés i conservar la seva dinàmica creativa. Per altra banda, existeix un risc més elevat al lligar estretament la permanència del Pressupost Participatiu als resultats electorals d’un partit polític.

En general, quan parlem de mecanismes d’innovació democràtica local, l’autèntic impuls en la promoció de la participació ciutadana no acostuma a sortir tant de l’existència de lleis, ordenances o reglaments sinó de polítics i ciutadans compromesos dins i fora de l’Admi­nistración. Si s’aconseguís que l’Autorreglament s’aprovés pel ple municipal amb l’acord de tots els grups polítics es podria anar creant un consens en la necessitat d’institucionalitzar aquesta experiència al marge del canvi polític. Una fórmula idònia seria la integració del Pressupost Participatiu en un Reglament Municipal de Participació Ciutadana, que recollís legalment les normes acordades amb la ciutadania, el que pot contribuir d’una forma determinant a la institucionalització d’aquest tipus de processos, que en el cas d’esdevenir efectiva, atorga a l’Administració un caràcter motriu i articulador, ja que deixa de ser neutra.

Des de l’àmbit de la planificació del procés, es planteja, la realització de diagnòstics o in­vestigacions participatives prèvies a la posada en marxa del Pressupost Par­ticipatiu. Aquests diagnòstics de participació ciutadana permeten generar una informació útil per tal de conèixer més profundament l’estat de la participació ciutadana en el municipi, la composició del teixit social, les principals línies de necessitats expressades per la ciutadania, permitent la identificació d’elements clau que podrien composar el nucli del Grup Motor que impulsi el Pressu­post Participatiu.

Finalment, des de l’àmbit estratègic de la planificació participativa muni­cipal, és convenient lligar el Pressupost Participatiu amb altres instruments municipals de planificació de l’acció pública que contemplen espais de participació ciutadana. A moltes localitats s’estan desenvolupant plans estratègics, Agendes 21 Locals, processos de participació lligats a la planifica­ció urbanística, etc. Es tracta de processos que plantegen normalment en el seu disseny espais destinats a la participació de la ciutadania en la definició de necessitats o línies d’actuació pública. Encara que la diferència entre el Pressupost Participatiu i aquests mecanismes de participació radica en que possiblement la principal figura d’innovació democràtica local que genera resultats pràctics a més curt termini, sens dubte cal traçar ponts de connexió entre tots els esforços institucionals per intentar incorporar la participació ciutada­na a la gestió pública. Els participants en els diferents processos expressen necessitats sentides com a pròpies i que consideren importants, i en molts casos la naturalesa d’aquestes necessitats no apareix parcel·lada d’acord a l’estructura dels processos plantejats des del nivell institucional. La coordinació de tots els mecanismes de participació existents en el municipi (inclòs el Pressupost Participatiu), suposa una recomanació que, en la seva màxima expres­sió, podria adoptar la forma d’un Pla Director de Participació Ciutadana al municipi.